L'any que vé repetirem. Havent passat dues setmanes després de fer la ruta, m'atreveixo a dir això, no abans. (He tardat ben poc...)
83,3 
km + 1,5 km de camí perdut + 1 km d'amunt avall a Collformic + ... = Matagalls Montserrat. Quan arribes amunt, simplement trenques una barrera que et permet continuar fins a la fí del món caminant, el que passa és que la majoria dels participants som educats, i ens aturem a recollir el premi, i després continuar, clar, ja no té gràcia.
Sigui com sigui, un se n'adona que la humanitat es divideix entre aquells que han finalitzat la Mm en menys de 24 hores, i aquells que s'estan preparant per a fer-la. Jo, sóc dels primers.
Feia deu anys que el meu pare havia fet la Mm com assistència, i sempre em comenta que es va fer un fart de veure homes plorant al terra perquè els portés a una estació de tren. Tot i aquesta amenaça, el dia 15 de setembre de 2.007 a les dos del migdia em donàven hora de sortida per les 18:28 hores. L'espera a Collformic va ser el més semblant al passadís de la mort que he viscut mai. I la mort va arribar, però molt més dolça del que em pensava que seria: els primers 16 km fins Aiguafreda van ser un plaer per la vista i per les cames. En aquell moment pensaba que allò ja ho tenía, no sabía on m'havia ficat...
19:24 Primer Control (8.6km)
20:50. Ar
ribo a la Font d'Aiguafreda (16.1 km) ja completament fosc, on m'esperen la Irene i la Júlia amb: un fosquito (el meu únic sopar), un bollicao (descartat), noves vendes pels peus, i mitjons nous. En deu minuts ja estic reprenent el viatge.
La pujada fins al primer avituallament ja comença a endurir-se una mica, però encara que es fa etern, cap allà a les 22:30 ja estic a Can Janot (21.4 km), on sense voler prenc un caldo que em va genial, ni 5 minuts per continuar, perquè parar?
El control 3 ja es fa esperar, i els km comencen a pesar poc a poc, pero per segon cop veig a les assistentes (aqui casi ni em paro). Continuo per un dels punts fatídics per les meves cames, la pujada fins a l'Era de les Cases (35.7km): s'arriba a fer tant pessat, que molts vam preferir fer-ho corrent (Banzai!!) Aquí comencen les molesties a l'angonal dreta... (molesties només?) les molesties i els dubtes :S Encara falten casi 50 km!!
Passa ja mitjanit quan començo la baixada fins Sant Llorenç Savall (que més lluny no podia estar, 45.2 km) i arribo entre les dues i les tres de la matinada, al que en altres temps, molts haguéssin considerat com un camp de ferits de guerra. M'esperen a 100 metres de la plaça central, i m'arrastro com puc fins allà, tot veient lisiats, amb
ulàncies plenes, i tothom tirat al terra dormint amb mantes tèrmiques. No puc negar que se'm va tornar a presentar al cap la idea d'abandonar, però com diu la llegenda: qui creua sense parar la plaça de Sant Llorenç arriba amunt. I això vaig fer, tot i que 100 metres més enllà vaig estar-m'hi 15 minuts mig mort.
03:00. La nit no ha fet res més que començar, falten 13.5 km per Matadepera i quan surto de Sant Llorenç, la llum de les dues llanternes començen a fallar (fantàstic). En quinze minuts haig de prescindir del frontal, i tot i fer intercanvis de piles, la llanterna gran continua perdent força...
Pensava que res no podia ser pitjor, pero aquells 13.5 km van ser, i de lluny, els pitjors. La pujada al coll de Grua es mortal pel físic (m'aplico per tercera vegada reflex a l'angonal. Comença a fallar el genoll...), a més la nit fosca es va apoderar del camí deixant-me gairebé tot aquest tram completament sol, s'apaga definitivament la llanterna, em caic, em torno a caure, m'aixeco i intento seguir algú amb llum, la cama dreta falla i no el puc seguir, em torno a caure, m'aixeco i crido desesperat al sol varies vegades perque sorti (d'una punyetera vegada) i em deixi veure clar, no em fa cas, i a les 05:50 surt en comptes d'ell una boirina densa encara pitjor: m'aturo una, dos, i fins a tres vegades alhora que penso per tercer cop en abandonar, abans de que sorgeixi el miracle (el pal de muntanyisme que duc a la motxilla plegat, del qual ni m'enrecordava). El desembaino com si d'una espasa màgica es tractés (sóna No More Sorrow-Linkin Park per l'iPod) i me'n adono que els primers raigs de sol sorgeixen de la foscor. Matadepera és aprop i el pal substitueix la meva cama cada cop més malmesa.
06:50. Comença el principi del fin, ja és de dia. Arribo al Donut's-Avituallament (58.6 km), i el passo de llarg (maleida urbanització) perquè el 107 amb l'Irene i la Júlia dormint a dins m'espera al final de tots els carrers. DESCANS s'escriu en majúscules ara...
07:30. Em canvio de mitjons, de vendes, i també penso en canviar-me de cames... però tot i que
molts em miraven amb cara de pobre, aquí es queda, jo tenia molta guerra per donar. Feia tres hores que el primer ja havia arribat amunt, però ami això m'era més ben igual... La meva guerra començava ara.
Continuo, continuo sense parar, els sms d'ànims comencen a arribar, i els sms de deixa-ho abans de lesionar-te, també. Amb resignació, amb un nou grup de gent, i sobretot amb llum, molta llum, massa (no volia tanta!) camino sense parar, sembla que amb el bastó la cama aguanta, i molt.
Les pujades i baixades fins al control 7 no em resulten molt molestes, vaig a tota màquina, i hi ha qui comenta que a aquell ritme a les 12 30 estem al Monestir. Ni m'ho crec ni ho nego: simplement continuo. Abans de tenir temps per girar-me per veure qui em seguia i qui feia que augmentés la velocitat, arribo al control 8. Carai. Deuen ser les 9:45 hores i ja no queda ningú que no sui.
Ànim, només falta una baixada fins a Vacarisses (71.8 km): l'últim avit
uallament, a 12.5 km del final, no res (o si?...) Aquesta baixada la faig a tota pastilla, esquivant arbres caiguts per tot arreu. Abans de les 11:30 descansava a la sombra del cementiri, llegint l'Sport tan tranquil. Tenia una grata sensació: la cama s'emblava que millorava, fisicament tirava molt, i anava bé de forma, l'ascens a Montserrat no podia pintar millor, però no em podia equivocar més tampoc...
Després de cometre l'error de deixar refredar massa els músculs, vaig rependre l'ascens massa confiat. Primer una baixada fins al control 9, intentant que els músculs reprenguéssin la força intento correr una mica: error. Entre l'intent de fer una plusmarca en 100 metres i la baixada (forta, fortíssima en alguns punts), el dolor de l'angonal s'aguditza, i haig de cargar tot el meu pes al genoll (acaba fallant) i arribar a Monistrol (78.5) em resulta una victòria important. A més perquè el sól ja pica com mai i haig de veure més (feia uns km's que no tenia aigua).
12:45. Un genoll mig trencat, 2 litres d'aigua, i un pal cada vegada més doblegat, aquest és el meu equipatge. Abans de pujar, truco per avisar: tardaré, tardaré molt. I després d'uns estiraments (no em serveixen per a res) començo l'ascens primer decidit, després menys decidit, i finalment gens decidit. Però la gent que em segueix m'obliga a avançar sense parar, fins que, com un oasi, apareix l'últim control: 10 (80.2 km). Ja era increible arribar aquí, però els 3.1 km que faltaven, serien els pitjors de la meva vida...
Feia temps que m'avia quedat sense aigua altre cop, i al continuar, em torno a quedar completament sol en una última pujada escarpada i seca, amb el sol a l'espatlla i cap nuvol al cel. No aguantava ni diversos centenars de metres, abans de descansar entre les roques, admirant (o maleïnt) les vistes... Buscava desesperat una ampolla d'aigua mig plena llençada pel cami... Sed, i més sed. De tant en tant baixaven corrent companys que ja havien arribat amunt (Ironmans simplement...), cap tenia aigua.
En aquell moment sabia que no arribaria mai amunt, quan coincideixo amb un home que ni es podia aixecar, feia hores que esperava una camilla (glurps...). Fins que ve un company seu i l'ajuda miracolosament a ascendre, això em dona força i continuo uns centenars de metres més, fins que torno a caure. Cada pedra que es pujava, el genoll empitjorava i l'angonal ni me la sentia feia temps... Torno a trucar i aviso que estic a l'ultim quilometre, pero que vagin mengant (tot el que vulguin, al meu honor).
Quan ja pensava en simplement dormir-me i deixar que algú altre es preocupés per mi i pel meu cadàver, segon miracle de la ruta: ve un home tot content i crida "Amunt company!!" 2 paraules que em van fer aixecar i pujar com un cohet fins amunt. A partir d'aqui tot comença a anar molt ràpid: s'acaba la pujada forta, i arriben els àrbres (sombra, bien!!) i escales (mal!!), pero ja no hi ha qui m'aturi (sona Over and Over de Hot chip al iPod) i com tot bon ascens (interminable!!) s'arriba al cim, al final de la pista (si!!) I arriva la maleïda-beneïda avinguda fins al Monestir, molt semblant a l'A
vinguda de la Victòria (Roger, Irene, i Júlia ja la coneixen ;) el que passa es que aqesta puja en comptes de baixar (per variar).
(Sóna Hands held High-Linkin Park) Arribo a crits de Àrbitro cabron! (Irene-Júlia) i només m'aturo per veure els 2 litres d'aigua ben fresca que m'esperaven (no més perquè no en tenen). Continuo, això encara no s'acabat. Un noi a les escales m'aplaudeix: fins l'any que ve. Resposta: me vas a ver tú el pelo el año que viene... (risas) La moqueta vermella m'espera. Ja està, s'acabat. 83,3. Recordo agafar el premi. Recordo fer un intent de veure la moreneta. Recordo el funicular. Cap a casa.
P.S.: Dedico això a la Júlia i l'Irene, per estar dia i nit per mi! Sense elles amunt no arrivo. Som un equip. I Records per tots els companys que van acabar la Mm, i molts més encara per aquells que no van poder fer-ho per lesió o per qualsevol contratemps! Molts ànims perquè la propera si que s'aconseguirà!
P.P.S: Tot i que al arribar a casa vaig continuar fent-me el xulo com si res amb la family, explicant l'experiència, abans de les sis em vaig estirar al llit nomes per descansar una miqueta abans de sopar... fins les 7 del mati del dia següent no em vaig despertar... però això si, a la feina no vaig faltar, què us pensaveu?
Puntuació: 9.
Banda Sonora Oficial: No more Sorrow i Hands held high de LP, Over and over de Hot chip, i sobretot, Ojalá no te hubiera conocido nunca... XD
Temps: 20 hores 21 minuts.
Distància: 83.3 km
Pes abans de la ruta: 75 quilos
Pes després de la ruta: 70.2 quilos ...
Dates: 15 i 16 de setembre de 2.007
Participants: Albert (corrent, caminant o arrastrant-se) Irene i Júlia (assistent amb cotxe)
Punts forts: la ruta en sí, caminar per la nit fosca, l'arribada a Montserrat, la gent...
Punts febles: Només un bastó... falta de piles!, més avituallaments siusplau!
km + 1,5 km de camí perdut + 1 km d'amunt avall a Collformic + ... = Matagalls Montserrat. Quan arribes amunt, simplement trenques una barrera que et permet continuar fins a la fí del món caminant, el que passa és que la majoria dels participants som educats, i ens aturem a recollir el premi, i després continuar, clar, ja no té gràcia.Sigui com sigui, un se n'adona que la humanitat es divideix entre aquells que han finalitzat la Mm en menys de 24 hores, i aquells que s'estan preparant per a fer-la. Jo, sóc dels primers.
Feia deu anys que el meu pare havia fet la Mm com assistència, i sempre em comenta que es va fer un fart de veure homes plorant al terra perquè els portés a una estació de tren. Tot i aquesta amenaça, el dia 15 de setembre de 2.007 a les dos del migdia em donàven hora de sortida per les 18:28 hores. L'espera a Collformic va ser el més semblant al passadís de la mort que he viscut mai. I la mort va arribar, però molt més dolça del que em pensava que seria: els primers 16 km fins Aiguafreda van ser un plaer per la vista i per les cames. En aquell moment pensaba que allò ja ho tenía, no sabía on m'havia ficat...
19:24 Primer Control (8.6km)
20:50. Ar
ribo a la Font d'Aiguafreda (16.1 km) ja completament fosc, on m'esperen la Irene i la Júlia amb: un fosquito (el meu únic sopar), un bollicao (descartat), noves vendes pels peus, i mitjons nous. En deu minuts ja estic reprenent el viatge.La pujada fins al primer avituallament ja comença a endurir-se una mica, però encara que es fa etern, cap allà a les 22:30 ja estic a Can Janot (21.4 km), on sense voler prenc un caldo que em va genial, ni 5 minuts per continuar, perquè parar?
El control 3 ja es fa esperar, i els km comencen a pesar poc a poc, pero per segon cop veig a les assistentes (aqui casi ni em paro). Continuo per un dels punts fatídics per les meves cames, la pujada fins a l'Era de les Cases (35.7km): s'arriba a fer tant pessat, que molts vam preferir fer-ho corrent (Banzai!!) Aquí comencen les molesties a l'angonal dreta... (molesties només?) les molesties i els dubtes :S Encara falten casi 50 km!!
Passa ja mitjanit quan començo la baixada fins Sant Llorenç Savall (que més lluny no podia estar, 45.2 km) i arribo entre les dues i les tres de la matinada, al que en altres temps, molts haguéssin considerat com un camp de ferits de guerra. M'esperen a 100 metres de la plaça central, i m'arrastro com puc fins allà, tot veient lisiats, amb
ulàncies plenes, i tothom tirat al terra dormint amb mantes tèrmiques. No puc negar que se'm va tornar a presentar al cap la idea d'abandonar, però com diu la llegenda: qui creua sense parar la plaça de Sant Llorenç arriba amunt. I això vaig fer, tot i que 100 metres més enllà vaig estar-m'hi 15 minuts mig mort.03:00. La nit no ha fet res més que començar, falten 13.5 km per Matadepera i quan surto de Sant Llorenç, la llum de les dues llanternes començen a fallar (fantàstic). En quinze minuts haig de prescindir del frontal, i tot i fer intercanvis de piles, la llanterna gran continua perdent força...
Pensava que res no podia ser pitjor, pero aquells 13.5 km van ser, i de lluny, els pitjors. La pujada al coll de Grua es mortal pel físic (m'aplico per tercera vegada reflex a l'angonal. Comença a fallar el genoll...), a més la nit fosca es va apoderar del camí deixant-me gairebé tot aquest tram completament sol, s'apaga definitivament la llanterna, em caic, em torno a caure, m'aixeco i intento seguir algú amb llum, la cama dreta falla i no el puc seguir, em torno a caure, m'aixeco i crido desesperat al sol varies vegades perque sorti (d'una punyetera vegada) i em deixi veure clar, no em fa cas, i a les 05:50 surt en comptes d'ell una boirina densa encara pitjor: m'aturo una, dos, i fins a tres vegades alhora que penso per tercer cop en abandonar, abans de que sorgeixi el miracle (el pal de muntanyisme que duc a la motxilla plegat, del qual ni m'enrecordava). El desembaino com si d'una espasa màgica es tractés (sóna No More Sorrow-Linkin Park per l'iPod) i me'n adono que els primers raigs de sol sorgeixen de la foscor. Matadepera és aprop i el pal substitueix la meva cama cada cop més malmesa.
06:50. Comença el principi del fin, ja és de dia. Arribo al Donut's-Avituallament (58.6 km), i el passo de llarg (maleida urbanització) perquè el 107 amb l'Irene i la Júlia dormint a dins m'espera al final de tots els carrers. DESCANS s'escriu en majúscules ara...
07:30. Em canvio de mitjons, de vendes, i també penso en canviar-me de cames... però tot i que
molts em miraven amb cara de pobre, aquí es queda, jo tenia molta guerra per donar. Feia tres hores que el primer ja havia arribat amunt, però ami això m'era més ben igual... La meva guerra començava ara.
Continuo, continuo sense parar, els sms d'ànims comencen a arribar, i els sms de deixa-ho abans de lesionar-te, també. Amb resignació, amb un nou grup de gent, i sobretot amb llum, molta llum, massa (no volia tanta!) camino sense parar, sembla que amb el bastó la cama aguanta, i molt.
Les pujades i baixades fins al control 7 no em resulten molt molestes, vaig a tota màquina, i hi ha qui comenta que a aquell ritme a les 12 30 estem al Monestir. Ni m'ho crec ni ho nego: simplement continuo. Abans de tenir temps per girar-me per veure qui em seguia i qui feia que augmentés la velocitat, arribo al control 8. Carai. Deuen ser les 9:45 hores i ja no queda ningú que no sui.
Ànim, només falta una baixada fins a Vacarisses (71.8 km): l'últim avit
uallament, a 12.5 km del final, no res (o si?...) Aquesta baixada la faig a tota pastilla, esquivant arbres caiguts per tot arreu. Abans de les 11:30 descansava a la sombra del cementiri, llegint l'Sport tan tranquil. Tenia una grata sensació: la cama s'emblava que millorava, fisicament tirava molt, i anava bé de forma, l'ascens a Montserrat no podia pintar millor, però no em podia equivocar més tampoc...Després de cometre l'error de deixar refredar massa els músculs, vaig rependre l'ascens massa confiat. Primer una baixada fins al control 9, intentant que els músculs reprenguéssin la força intento correr una mica: error. Entre l'intent de fer una plusmarca en 100 metres i la baixada (forta, fortíssima en alguns punts), el dolor de l'angonal s'aguditza, i haig de cargar tot el meu pes al genoll (acaba fallant) i arribar a Monistrol (78.5) em resulta una victòria important. A més perquè el sól ja pica com mai i haig de veure més (feia uns km's que no tenia aigua).
12:45. Un genoll mig trencat, 2 litres d'aigua, i un pal cada vegada més doblegat, aquest és el meu equipatge. Abans de pujar, truco per avisar: tardaré, tardaré molt. I després d'uns estiraments (no em serveixen per a res) començo l'ascens primer decidit, després menys decidit, i finalment gens decidit. Però la gent que em segueix m'obliga a avançar sense parar, fins que, com un oasi, apareix l'últim control: 10 (80.2 km). Ja era increible arribar aquí, però els 3.1 km que faltaven, serien els pitjors de la meva vida...
Feia temps que m'avia quedat sense aigua altre cop, i al continuar, em torno a quedar completament sol en una última pujada escarpada i seca, amb el sol a l'espatlla i cap nuvol al cel. No aguantava ni diversos centenars de metres, abans de descansar entre les roques, admirant (o maleïnt) les vistes... Buscava desesperat una ampolla d'aigua mig plena llençada pel cami... Sed, i més sed. De tant en tant baixaven corrent companys que ja havien arribat amunt (Ironmans simplement...), cap tenia aigua.
En aquell moment sabia que no arribaria mai amunt, quan coincideixo amb un home que ni es podia aixecar, feia hores que esperava una camilla (glurps...). Fins que ve un company seu i l'ajuda miracolosament a ascendre, això em dona força i continuo uns centenars de metres més, fins que torno a caure. Cada pedra que es pujava, el genoll empitjorava i l'angonal ni me la sentia feia temps... Torno a trucar i aviso que estic a l'ultim quilometre, pero que vagin mengant (tot el que vulguin, al meu honor).
Quan ja pensava en simplement dormir-me i deixar que algú altre es preocupés per mi i pel meu cadàver, segon miracle de la ruta: ve un home tot content i crida "Amunt company!!" 2 paraules que em van fer aixecar i pujar com un cohet fins amunt. A partir d'aqui tot comença a anar molt ràpid: s'acaba la pujada forta, i arriben els àrbres (sombra, bien!!) i escales (mal!!), pero ja no hi ha qui m'aturi (sona Over and Over de Hot chip al iPod) i com tot bon ascens (interminable!!) s'arriba al cim, al final de la pista (si!!) I arriva la maleïda-beneïda avinguda fins al Monestir, molt semblant a l'A
vinguda de la Victòria (Roger, Irene, i Júlia ja la coneixen ;) el que passa es que aqesta puja en comptes de baixar (per variar).(Sóna Hands held High-Linkin Park) Arribo a crits de Àrbitro cabron! (Irene-Júlia) i només m'aturo per veure els 2 litres d'aigua ben fresca que m'esperaven (no més perquè no en tenen). Continuo, això encara no s'acabat. Un noi a les escales m'aplaudeix: fins l'any que ve. Resposta: me vas a ver tú el pelo el año que viene... (risas) La moqueta vermella m'espera. Ja està, s'acabat. 83,3. Recordo agafar el premi. Recordo fer un intent de veure la moreneta. Recordo el funicular. Cap a casa.
P.S.: Dedico això a la Júlia i l'Irene, per estar dia i nit per mi! Sense elles amunt no arrivo. Som un equip. I Records per tots els companys que van acabar la Mm, i molts més encara per aquells que no van poder fer-ho per lesió o per qualsevol contratemps! Molts ànims perquè la propera si que s'aconseguirà!
P.P.S: Tot i que al arribar a casa vaig continuar fent-me el xulo com si res amb la family, explicant l'experiència, abans de les sis em vaig estirar al llit nomes per descansar una miqueta abans de sopar... fins les 7 del mati del dia següent no em vaig despertar... però això si, a la feina no vaig faltar, què us pensaveu?
Puntuació: 9.
Banda Sonora Oficial: No more Sorrow i Hands held high de LP, Over and over de Hot chip, i sobretot, Ojalá no te hubiera conocido nunca... XD
Temps: 20 hores 21 minuts.
Distància: 83.3 km
Pes abans de la ruta: 75 quilos
Pes després de la ruta: 70.2 quilos ...
Dates: 15 i 16 de setembre de 2.007
Participants: Albert (corrent, caminant o arrastrant-se) Irene i Júlia (assistent amb cotxe)
Punts forts: la ruta en sí, caminar per la nit fosca, l'arribada a Montserrat, la gent...
Punts febles: Només un bastó... falta de piles!, més avituallaments siusplau!
 |
| Estadisticas Gratis |
4 comentaris:
Company!
sóc la Maria, he vist el teu link a la web de Mm.
Vaig anar també a la travessa però no la vaig acabar per una lessió.
L'any vinent torno!!!
Moltes felicitats per la teva gran victòria!!!!!
Hola María,
merci pel comentari! Llàstima de la teva lessió. Ara a preparar-se per l'any que ve: l'acabes segur!!
Records.
Ostres, ostres, jaja quin gran relat.
Has aconseguit posar-me la pell de gallina, a mi se'm va passar pel cap, l'any vinent fer-la... però ni de broma xD.
Millor anant en el 107 passant un fred de co**ons i dormint interrumpudament, per les teves cares de desesperació i les poques d'alegria...
A veure si l'any vinent l'Irene es veu amb cor de conduir nit i dia xD
Em sembla que m'hauré de traure el carnet...
m'ha encantat la teva experiencia en la matagalls-montserrat.
Aqui la meva:
http://www.xavierverdaguer.com/2007/09/matagalls---mon.html
Hi tornaras no?
Publica un comentari